Sor Lucía Caram i Teresa Forcades: Les falses Profetes

Evangeli segons Lluc 6, 26

"Ai quan tothom parli bé de vosaltres, que d'aquesta manera és com els seus pares tractaven els falsos profetes!"

Sor Lucia Caram i Teresa Forcades són les monges del moment, no hi ha dia que no les trobis en algun mitjà de comunicació: radio, premsa, televisió, xarxes socials etc.

Què tenen en comú aquestes dues monges? Què les diferència de les altres religioses que hi ha al nostre país? 

El punt fonamental que les diferència és que són monges que obertament critiquen hostilment punts claus de la doctrina de l'església de la qual elles en formen part. 

Altres aspectes que tenen en comú? Les dues estan arrelades a Catalunya, les dues són obertament favorables a la independència de Catalunya, la Sor Lucia Caram, argentina de naixement, a sobre és del Barça i va aprendre català escoltant el digui digui (programa de TV3). 
Ho tenen tot perquè siguin adorades pel poble català i pel progressisme.

D'aquesta manera, tenen assegurada una presència als mitjans de comunicació catalans, pel fet de significar-se a favor de la independència, i als mitjans de comunicació catalogats de progresistes com serien la cuatro o la sexta pel fet de criticar obertament la "jerarquia" dolenta eclesiàstica.

Evidentment quan les monges estrella s'enfronten als mitjans de comunicació (que l'únic que els interessa de l'església és el seu posicionament sobre l'avortament, sobre els homosexuals, els anticonceptius i  sobre el paper de les dones a l'església, o sigui que l'església s'adapti el que pensa el món) les dues no poden fallar a les expectatives i evidentment diuen el què tothom vol escoltar. 

Us imagineu quina imatge tindríem d'algú que forma part d'un partit polític, d'un club de futbol, d'un sindicat i que constantment estigués sortint als mitjans de comunicació criticant al seu partit en aspectes claus de la seva ideologia o al seu club de futbol o als seus dirigents? El primer que pensaríem (independentment de quina consideració tinguéssim del partit polític o del club o del sindicat) seria, i perquè no dimiteix o deixa l'entitat? Seria el més lògic en condicions normals i sinó ho fa seria motiu d'escàndol i crítica.

Tot això sempre és normal menys quan afecta a l'església com a institució, en aquest cas està ben vist. 
De l'església com a institució des d'una societat secularitzada es té la visió simplista bàsicament de 2 esglésies: una realitat bipolar simplista fomentada sobretot interessadament pels mitjans de comunicació i pel poder, en categoritzar l'església en dues:

"els progressistes" que són els que es cuiden dels pobres i els necessitats, o sigui els bons i una església dolenta "els conservadors" els guardians dels dogmes i carques que només es preocupen d'imposar la moral sexual als altres.

Evidentment les dues monges estrella del moment formen part de l'església bona.

Recordeu quan sentim a grans sectors de la societat dient: L'església no té dret a opinar de política!, no pot influenciar en l'espai públic! Evidentment no té dret a opinar de política excepte si ho fan dues monges i diuen el què tots (els que no són creients)  volen escoltar.

Seria motiu d'escàndol per a tothom que sortís un capellà (o Bisbe millor que és més jerarquia) a criticar dia sí i dia també a ministres d'un partit polític d'esquerres o que impulsés una candidatura política d'ultradreta. 
Us imagineu a un bisbe dient això però a una parlamentaria d'esquerres?

Val a dir que existeixen diferències entre les dues monges estrella; la Sor Forcades és una persona més preparada intel·lectualment, amb més formació, més ideòloga i va més per lliure. En canvi la Sor Caram és una persona més "campechana" i amb missatges més planers i directes, la qual cosa la fa més apta per aparèixer als mitjans de comunicació, ja que en el prime time televisiu ven més insultar als Ministres del PP com fa la Sor Caram, que no pas parlar del capitalisme i les estructures de poder del mercat com fa la Sor Forcades. 

Cal tenir en compte que aquestes dues religioses formen part de dues ordres religioses: l'ordre dels benedictins  la Teresa Forcades i dels dominics la Sor Lucia Caram. Per tant, són dos persones que van prometre uns vots al entrar a les seves ordres religioses. Entre aquests vots van prometre els vots de pobresa, OBEDIÈNCIA i castedat. El vot de la obediència és veu que el devien prometre amb la boca petita, i és un vot i promesa molt important, que el què certifica i mostra és la humilitat, un aspecte essencial per a qualsevol cristià.
Dues ordres a les que formen part es consideren contemplatives, jutgeu vosaltres mateixos si són dues persones que fan aquesta funció. 

És evident que el ressò mediàtic que tenen aquestes dues persones és bàsicament pel fet de ser monges i que constantment mantinguin una crítica a la institució des de dins. Algú es pensa que haguessin tingut el mínim ressò mediàtic si no portessin hàbit? El seu discurs no es diferenciaria en res amb el discurs de qualsevol militant de la CUP en el cas de la Teresa Forcades, o de qualsevol dirigent de Podemos en el cas de Sor Lucía Caram. Elles ho saben i ho exploten al màxim.

A la Sor Forcades ens agradaria dir-li que ella és una persona totalment lliure de fer el que vulgui, sempre hi quan no entri en contradicció amb el que decreta el Dret Canònic en l'article 671 sobre els drets i obligacions del les institucions religioses i dels seus membres, on s'estableix la prohibició d'assolir càrrecs fora de la seva institució monàstica. Ja que li agradi o no, forma part de l'església  i la representa com a institució.
O sigui no es pot formar part d'un partit polític per exemple. Per tant, si fos una persona coherent hauria d'escollir: o l'estat de religiosa amb les seves avantatges i els seus inconvenients o l'estat laïcal on és lliure de fer el què vulgui. Com diu una dita: No es pot estar a Missa i repicar

A la Sor Lucía Caram  ens agradaria dir-li una cosa que va deixar meridianament clara el Papa Francesc (minut 1.54): 

LA IGLESIA NO PUEDE SER UNA ONG

A la senyora Caram ningú li nega que pugui fer un bon servei a través de la fundació rosa oriol  , per cert una fundació molt propera al poder que ella tant critica (veure article: Sor Lucía Caram "su" fundación y el poder ), però això no és l'únic element que diferencia una persona cristiana d'una altra persona. Hi milions d'institucions laiques  i ONGs que es dediquen a la pobresa. 

Per aquest motiu a la Sor Lucía Caram caldria recomanar-li un passatge molt interessant de l'Evangeli de Mateu:

Evangeli Mateu 6

1 »Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.

2 »Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. 3 En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, 4 perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.

Sor Lucía Caram és d'aquelles persones que sempre fa molt esment en que no hem de jutjar a les persones, que només Déu és qui pot jutjar i que està ple de misericòrdia. En això estem molt d'acord, el problema és que ella és la primera en jutjar i condemnar directament a través dels platons de televisió als "dolents" que ella consideri.

La Sor Lucía Caram és d'aquelles persones que són de l'església a temps parcial en el sentit que agafen les paraules del Papa Francesc per parts: Només es fa ressò del Papa Francesc o de l'església quan esmenta temes relacionats amb els pobres i els més necessitats però quan el Papa fa referència a altres aspectes de la doctrina i essencials per a qualsevol cristià ella hi passa de puntetes o inclús ho critica obertament. 
Caldria que Sor Caram llegís les paraules del Papa Francesc en el seu últim Evangelii Gaudium:

12. “Entre los débiles que la Iglesia quiere cuidar con predilección están los niños por nacer, que son los más débiles e indefensos de todos, a los que hoy se les quiere negar su dignidad humana quitándoles la vida y promoviendo legislaciones para que nadie pueda impedirlo”. (213)

213. "Éste no es un asunto sujeto a supuestas reformas o «modernizaciones». No es progresista pretender resolver los problemas eliminando una vida humana” (214). 

Per tant doncs, no existeixen dues esglésies "la bona" progressista i "la dolenta" la conservadora. Només existeix una església catòlica universal, en la qual hi ha diferents organitzacions i moviments que tenen diferents carismes, però en ells convergeix TOT el missatge cristià. 

L'església és una institució que es manté des de fa 2.000 anys amb el mateix missatge expressat per Jesucrist. Aquest missatge va directament lligat a l'atenció dels més necessitats. Però si d'aquesta atenció s'elimina qualsevol referència a la bona nova i a la evangelització, estarem oferint un servei i una imatge d'una institució en què no es diferencia en res amb una ONG i per tant el sentit de l'existència de l'església desapareix i s'esvaeix. 

S'elimina qualsevol sentit de la transcendència de l'ésser humà, perquè s'ha de saber que l'església és d'aquest món, però el seu missatge no pertany a aquest món (Joan 18,36). Els cristians en rebre i experimentar la bona nova se senten en la obligació de transmetre aquesta bona nova que ens ve a dir que estem cridats a la vida eterna, que aquesta vida és un trànsit cap a Déu.

La pregunta clau considerem que és: A quantes persones han acostat a l'església aquestes dues monges? 

Creieu que algú pot experimentar el què significa experimentar aquesta bona nova si el missatge que els hi arriba és el d'unes monges que diuen el mateix que el què escoltem cada dia als tertulians de programes per la tele o radio?
Creiem que la pregunta és retòrica i amb una reposta clara.

Per acabar creiem humilment que per desgràcia aquestes dues monges tenen el pecat de la vanitat molt arrelat, els hi caldria fer present que el fet de ser cristià va directament lligat amb una qüestió que no es pot obviar: Amb la persecució. 

Si acontentem al món, diem el què tothom vol escoltar, el missatge cristià estaria subjecte al temps i a les modes i per tant perdria tot el seu significat.  Recordem què diuen els evangelis de Mateu i Lluc en les Benaurances:

Mateu 5: 11 »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.

LLuc, 6:  22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! 23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.