Desmuntant l'avortament

En darreres entrades al blog hem analitzat i criticat la decisió política i l'incompliment electoral flagrant del PP amb la retirada del projecte de llei de l'avortament. Ara toca analitzar el fenomen de l'avortament en sí i quines fal·làcies i tòpics hi ha al voltant per part dels pro avortistes. 

Sempre que es presenta el debat , per part dels pro-avortistes sempre hi ha un element ignorat: El fill/a engendrat.  Tot són paraules per amagar la realitat, que des del primer minut, el què porta la mare dins seu, és un ésser humà que en aquest cas és el seu fill/a. De fet, només veient la fotografia de portada ja n'hi hauria d'haver prou.

Arribem a uns extrems que sembla surrealista haver d'argumentar i afirmar que quan una dona està embarassada, està embarassada del seu fill/a. Quan una dona està embarassada, no ens plantegem que aquella dona està embarassada d'un embrió o d'un fetus no?
Sí, el seu fill  primer serà un embrió, després un fetus, després un nadó, després un adolescent, després un adult etc, però SEMPRE serà el mateix fill. 

Evidentment el seu fill no tindrà les mateixes característiques i capacitats amb 14 setmanes 8 mesos 2 anys o 18 anys. 
Com podem distingir i identificar un ésser humà respecte a un altre? Doncs a través del seu ADN que serà únic i irrepetible i que serà el mateix durant tota la vida d'aquest ésser humà. 

Per tant doncs, un avortament provocat és acabar amb la vida d'un fill/a dins l'úter matern.




Fet aquest aclariment que és clau, m'agradaria presentar algunes de les fal·làcies i arguments dels pro avortistes:

Als proavortistes els emprenya molt que els que estan en contra de l'avortament s'anomenin pro-vida, ells creuen que també són pro-vida i que no estan a favor de l'avortament, però per ells un ésser humà de 14 setmanes (límit legal a Espanya per avortar lliurement), no té el mateix valor que un de 15 setmanes i pertany a la mare i és ella la que té la decisió de tirar endavant l'embaràs o no, és a dir la decisió d'acabar o no amb la vida del seu fill/a engendrat. 
Podríem dir que els pro avortistes també serien pro-vida, però uns pro-vida a partir de la setmana 14 a Espanya. 

La fal·làcia del dret al "propi cos"

Per tapar la realitat, el què ens venen a dir és que la mare decideix sobre "el seu propi cos". De veritat no us sembla un argument una mica lamentable? Confondre que perquè el fill es desenvolupi dins el cos de la mare , sigui el seu cos? 
Així doncs, les dones tenen dret a decidir lliurement a Espanya "sobre el seu cos" només en les primeres 14 setmanes?  A partir de la 15 setmana ja no és el seu cos? I perquè no poden decidir a partir de la 15 setmana? Encara més flagrant la contradicció si ens fixem en la legislació en altres països europeus amb legislació d'avortament lliure: Les holandeses per exemple poden decidir lliurement sobre el "seu cos" fins la setmana 24. Què vol dir que el cos de les Holandeses es diferent que el de les espanyoles?
Moltes vegades escoltem pronunciar que l'avortament és un drama per la dona, que no és una decisió fàcil etc. La pregunta és: Perquè és un drama? Si la dona decideix sobre el seu propi cos perquè ha de ser un drama? Quan una dona es va a treure un quist o una berruga diem que és un drama?

Per tant, és evident que no és el cos de la mare, i els terminis de setmanes no deixen de ser un termini arbitrari que varia en funció de la legislació de cada pais. Com hem dit anteriorment, la manera fefaent de poder identificar a dos éssers humans és contrastar els seus ADN i evidentment l'ADN del fill és diferent al de la mare.
També cal dir que nosaltres no tenim poder i decisió total de decisió sobre el nostre cos; ni els homes ni les dones. No podem fer tot el què vulguem amb el nostre cos. Per exemple? Doncs no podem vendre els nostres òrgans, que en aquest cas si que serien una part del nostre cos. (Article 7 del Reial decret 1723/2012)

Fa sentir vergonya doncs veure eslògans on atribueix el poder de decidir a la dona sobre el "seu propi cos", ja que la realitat cau pel seu propi pes. 



La fal.làcia de la imposició ideològica i moral


Quan s'entra en el terreny de definir sobre el què estem avortant, els pro-avortistes, desvien sempre el debat cap a altres qüestions. Una d'elles és que acusen als contraris a l'avortament de ser persones que es cuiden i lluiten molt pels fills abans de néixer, però que no tenen en consideració ni es manifesten mai per les persones ja nascudes que ho passen malament.
 Però quin argument és aquest? En base a què? És incompatible defensar els fills per néixer i les persones ja nascudes què ho passen malament?
Heu escoltat algú d'aquests que acusa d'això als que estan en contra de l'avortament, acusant també pel mateix motiu a algun animalista (que defensa els drets dels animals)? Els hi diuen: Vosaltres us preocupeu molt dels drets dels animals però no feu res pels immigrants, els pobres, els que passen gana etc. És evident doncs, que és un argument que no s'aguanta per enlloc.

Un dels altres aspectes dels favorables de l'avortament lliure, és que els que són contraris es mouen per ideologia i per creences i moral religiosa, i que el què pretenen és imposar aquesta ideologia i moral religiosa a tots els ciutadans.

Algú em pot explicar què hi ha de religiós o de moral en explicar i definir que és un avortament provocat?En explicar i definir que és un embrió, un fetus, un ésser humà , l'ADN etc? El que seria un dogma religiós és per exemple que des de l'Estat s'obligués a la societat a creure en que un nou ésser concebut ja té ànima i que per aquest motiu no se'l pot eliminar.
Per altra banda, estem dient que els contraris a l'avortament lliure no poden "imposar la seva moral" però els partidaris si? O és que els partidaris no tenen una moral i ideologia? 
És evident que la societat no és neutra moralment, no existeix la neutralitat. Amb aquest argument doncs el que se'ns presenta és que els pro-avortistes consideren que la seva moral és superior a la dels contraris a l'avortament, ja que ells sí que la poden imposar.

Arribat a aquest punt, els favorables a l'avortament lliure el què argumenten és que ells no imposen res, no obliguen a cap dona a avortar (només faltaria), només volen una legislació en què les dones que vulguin puguin avortar dins d'uns límits establerts. Per aquest motiu consideren que els contraris a l'avortament el que volen es prohibir i imposar a les dones que volen avortar lliurement que no ho puguin fer.
Si com hem dit abans, un avortament provocat, és el fet d'eliminar la vida del fill/a en gestació, és evident que els contraris a l'avortament voldran una legislació on l'estat prohibeixi aquesta pràctica. 

 Com hem comentat abans, la "neutralitat moral" no existeix, l'estat actua en base a uns principis morals, per tant si considerem que el què tenen les dones quan estan embarassades és un ésser humà i que és un bé a protegir, el deure moral de l'estat, és intentar protegir aquest bé i ho pot fer de moltes maneres: Per suposat amb la legislació , però també amb iniciatives polítiques reals que donin suport a la mare en aquests moments de difícil decisió.

L'exemple el podem trobar en la protecció dels animals i d'una sèrie d'espècies en perill d'extinció. L'estat no dona llibertat a tothom per decidir caçar o eliminar certes espècies i animals, (Vegeu Llei 32/2007)  sinó que els hi profereix una protecció. Així doncs els embrions i els fetus humans són menys que els animals?Vol dir que com que l'espècie humana no està en perill d'extinció permetem la seva eliminació i no la protegim des del seu inici?

La fal·làcia de les clíniques clandestines 

Un dels altres tòpics  i arguments que sovint s'esgrimeix a favor de l'avortament lliure, és que d'avortament sempre n'hi ha hagut i ni haurà, i per tant millor regular-ho perquè així d'aquesta manera les dones podran avortar en condicions sanitàries adients i no hi haurà avortaments clandestins i mort de dones. Per altra banda, també d'aquesta manera podran avortar les dones pobres, ja que si es prohibís a Espanya, només podrien avortar les dones de més poder adquisitiu que són les que es podrien permetre anar a l'estranger a avortar.
Per començar, quin és l'argument aquest que no podem restringir o prohibir res perquè es pot anar a l'estranger a fer-ho?Hauríem de permetre totes les pràctiques que nosaltres considerem nocives ja que si es va a l'estranger es podrien practicar? D'aquesta manera estem universalitzant que totes les dones, les riques i les pobres puguin tenir "dret" a un pràctica nociva i a un mal, que és la de decidir acabar amb la vida del seu fill/a no nascut.

L'estat no pot prohibir totes les accions i decisions individuals, ha de crear marcs legals en funció dels seus principis i posteriorment les persones són lliures de cometre il·legalitats o anar a l'estranger a practicar-les. 

Així doncs, com que a Holanda és legal el consum de certes drogues, l'eutanàsia etc, ho hem de legalitzar a Espanya?Perquè si prohibim el consum de drogues a Espanya les persones aniran a l'estranger i només hi podran anar les persones amb poder adquisitiu?. És evident que el consum de drogues i l'eutanàsia (de moment), són considerades com un mal per a la societat, per aquest motiu l'estat les prohibeix. Per tant, l'argument de que s'ha de legalitzar l'avortament perquè sempre n'hi haurà i sinó es farà a l'estranger, cau pel seu propi pes.

Per altra banda, l'argument de les clíniques clandestines és un argument molt utilitzat pels favorables de l'avortament lliure.
La pregunta és: Quin és el registre dels avortaments clandestins?Com sabem el número d'avortaments clandestins?És més, com podem saber les morts de mares per avortaments practicats en clíniques clandestines? Sovint es donen dades, com "s'estima", "es calcula" que hi ha tantes mils dones mortes per avortaments il·legals al món cada any.Com podem identificar aquestes dades? Doncs agafant exemples concrets:
Exemples que ens poden servir d'indicador, són països on abans l'avortament era lliure i a partir d'algun moment es va fer una legislació que el prohibia o el restringia. En aquest cas podem citar països com Chile, el Salvador, Polònia o Nicaragua. La mateixa prestigiosa revista científica The Lancet,que no és de la Conferència Episcopal precisament, l'any 2010 sentenciava el següent:

"On the basis of the data provided by Hogan and col leagues, countries such as El Salvador, Chile, Poland, and  Nicaragua, which prohibit abortion after having previously allowed it, have not seen their maternal mortality worsen. In fact, it has improved. South Africa has seen mortality worsen after 

the legalisation of abortion."

Un altre manera de desmuntar aquests argument de les morts  de dones per avortaments clandestins, és observar quants avortaments clandestins es deia que hi havia quan estava prohibit l'avortament en un país, i posteriorment quan s'aprova una llei que el permet, observar quants n'hi ha hagut. Seria lògic que el nombre hauria de ser si més no similar. En aquest cas ens podem fixar a Espanya abans de la llei del 1985 quants avortaments clandestins es deia que hi havia i posteriorment a la despenalització quants en van haver-hi registrats i confirmats els anys següents. El diari el Pais dedicava la seva primera portada del Pais Semanal l'any 1976 on deia que a Espanya hi havia uns 300.000 avortaments clandestins i moltes de les dones viatjaven a Londres a avortar. 

Seria d'esperar doncs que amb la llei del 1985 amb la despenalització de l'avortament els anys següents hi hagués hagut una xifra similar d'avortaments. Doncs si observem les dades dels anys següents, les xifres registrades reals per exemple l'any 1988 va ser de 26.000 avortaments. On són els 274.000 restants o similar? És evident que les xifres estaven des proporcionalment inflades i infundades.
Actualment moltes de les dades que es donen d'avortaments clandestins al món , són donades per bones sense el mínim anàlisi seriós. Juguen amb les xifres de les estimacions d'avortaments clandestins i de morts de dones per afirmar que en països amb lleis més restrictives hi ha més avortaments clandestins i més mortalitat materna. Un altre indicador que pot desmuntar aquesta teoria és veure com països on tenen una legislació restrictiva de l'avortament com Irlanda, tingui una de les taxes de mortalitat materna més baixes del món. 

Progressista o conservador?


Un altre dels tòpics i estratègies que s'utilitzen en aquest debat és de categoritzar, etiquetar els contraris a l'avortament com a retrògrads, conservadors, d'ultradreta etc. Evidentment amb la intenció de desprestigiar el moviment o els contraris a l'avortament. Aquesta estratègia s'utilitza en molts temes, i el fet d'etiquetar un fenómen, una política etc , el que permet és no haver d'argumentar sobre el fet en sí, s'etiqueta i es categoritza i ja està. 

Quan s'estava tramitant la llei Gallardón, (una llei que permetia l'avortament, no per terminis sinó per supòsits) escoltàvem mil i una declaracions dient que era una legislació que ens portava 30 anys enrere, que era retrógrada etc. La pregunta és: Perquè una llei torni a semblar-se a una llei de fa 30 anys, per aquest motiu ja és negativa? No ens agradaria tornar a les lleis laborals de fa 30 anys que donaven molta més protecció als treballadors? O seria una llei retrògrada? És evident que aquest argument no és gens vàlid i una llei és bona o dolenta en funció del què i com ho legisla, no si s'assembla a una llei antiga o no.

Hi ha un intent molt directe de categoritzar i etiquetar els contraris a l'avortament com de dretes o de l'església i els favorables com a gent d'esquerres i progressistes. Aquest tema és un tema molt més complex i que no es cosa de conservadors o progressistes, de fet els contraris a l'avortament, serien conservadors i progressistes al mateix temps. Conservadors perquè el què volen és conservar i protegir l'ésser humà no nascut, i progressista perquè volen defensar al més dèbil, al no nascut.
Podem observar com hi ha governs d'esquerres on tenen prohibit o molt restringit l'avortament, països com Ecuador, Nicaragua, Venezuela entre d'altres. Suposo que aquests països no seran etiquetats com d'ultra dreta i que governa la jerarquia catòlica precisament. Per altra banda, trobem com l'extrema dreta a França per exemple amb el front Nacional de Le Pen, no aprovarien una llei com la de Gallardón.

Podem observar també com hi ha varies personalitats contràries a l'avortament de tot signe, podem posar per exemple el poeta italià , comunista ateu i homosexual Pier Paolo Passolini o també el filòsof ateu Gustavo Bueno entre d'altres. Per tant doncs, el fet d'etiquetar els contraris a l'avortament com a conservadors, retrògrads, d'ultradreta, només serveix per desqualificar al moviment antiavortista i per no haver de donar arguments sinó quedar-se amb els eslògans i consignes. 

En aquest fet, tenen molta culpa els mitjans de comunicació. Sempre es presenta  quan hi ha un debat sobre el tema a persones contraries a l'avortament com a persones antigues, religioses, de "dretes", estigmatitzant al moviment . Mai trobareu en un debat sobre l'avortament, que un mitjà de comunicació convidi a algú que no l'etiquetin de religiós, o de dretes. De fet si en algun tema no existeix la pluralitat en els mitjans de comunicació, ja siguin públics o privats, és sobre aquest tema. En totes les tertúlies i convidats en casi el 100% dels casos només hi ha persones opinant favorables a l'avortament lliure . De fet els que es queixen que els antiavortistes es mouen per dogmes són els primers en establir en l'opinió pública el dogma de l'avortament lliure i si opines ets directament titllat d'ultradretà i retrògrad (sense donar cap més argument es clar.)

Un dels clàssics dels mitjans de comunicació quan tracten el tema de  l'avortament, és el de presentar a la opinió pública casos extrems: casos amb malformacions molt dures, casos de violacions etc. És evident que aquests casos representen a Espanya només com a molt el 5% de tots els casos (dades 2012) . Per tant, és evident que es presenten aquests casos extrems per poder justificar el 95% restants.

Es també molt freqüent escoltar com s'acusa i es diu que els homes en aquest tema no tenen dret a opinar, perquè només afecta a la dona i al "seu cos". Evidentment, aquestes acusacions només els hi diuen als homes que opinen contràriament a l'avortament, als favorables no els acusen de no intervenir en el debat. És paradoxal que en una societat on es reclama la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits, s'exclogui la opinió de decidir sobre la vida del seu fill  al pare.



Per concloure doncs, veiem que l'avortament és un tema molt complex el qual es tracta d'una manera frívola i plena de tòpics i fal·làcies com hem pogut observar, amb una constant "prostitució" del llenguatge. Es parla d'interrupció de l'embaràs (no s'interromp res, s'elimina), dret a decidir sobre el cos de la dona (no és el cos de la dona), avortament terapèutic (amb l'avortament no es cura res, estar embarassada no és cap malaltia) etc.  Una de les maneres de convertir i transformar la realitat és començar a canviar el significat de les coses i en el cas de l'avortament és un dels casos clars. 

L'avortament és un dels fenòmens el qual  és imprescindible en l'escenari i en el model de societat i sistema en el qual vivim, és un dels elements fonamentals de la nostra societat de consum i desvinculada. Actua com una vàlvula d'escapament, en la qual els que acaben pagant, com sempre són els més dèbils. El fill/a no nascut, és vist com una càrrega i que si no és fruit del desig de la mare és totalment prescindible tot i ja existir. 

L'ordre de partits polítics estan immersos en aquesta societat,  per aquest motiu costa tant legislar en contra, prendre mesures i crear una cultura de la protecció de la vida des del seu inici. No n'hi ha prou amb una legislació restrictiva de la matèria, (tot i que és molt important), sinó que s'ha de crear una consciència social en què el què espera la dona quan està embarassada és un tresor. Aquest tresor s'ha de conservar i protegir abans i després de néixer i les administracions públiques haurien d'estar abocades a protegir i ajudar tota dona en aquesta situació, ja que l'avortament és un mal i és nociu per la societat, per la dona i per al fill/a no nascut.

Com heu vist, no s'ha citat cap cita de la bíblia ni cap encíclica de cap papa, per què serà....